Sotmesos a canvis

Aquest passat dimarts als Estats Units, en Donald Trump, contra tot pronòstic es va imposar a la candidata Demòcrata, Hillary Clinton, que únicament va aconseguir 232 delegats pels 306 del republicà. Però, la pregunta que cal fer-nos és si aquesta victòria va ser realment contra tot pronòstic, o simplement era no volguda.

Mirem algunes fites prou significatives que, en els darrers 2 anys han tingut lloc al món:

Maig 2014.- La ultra dreta euroescèptica s'imposa a les eleccions europees de França, a través del Front Nacional liderat per la Marine Le Pen, així com al Regne Unit a través de l'UKIP d'en Nigel Farage. 

Juliol 2015.- El govern d'Alexis Tsipras sotmet a referèndum les condicions de rescat de la TROIKA. Guanya el NO amb claredat i s'interpreta com un no a aquesta Europa, tot i que un sí a la UE. Prova d'això és que no han qüestionat, en cap moment, la seva pertinença al club.

Maig 2016.- El partit xenòfob de l'FPÖ es queda a les portes de la victòria a les eleccions governamentals austríaques. Totes les previsions feien témer el pitjor.

Juny 2016.- El Regne Unit decideix, a través d'un referèndum, sortir de la Unió Europea. Els sondejos es tornen a equivocar i el leave s'imposa al remain.

Juliol 2016.- El GOP celebra la seva convenció a Cleveland, Ohio i el ticket Trump-Pence és l'aposta del partit per les eleccions del mes de novembre.

Octubre 2016.- Colòmbia diu NO a l'acord de pau que el govern del liberal Juan Manuel Santos ha signat amb les FARC. 

Veiem, per tant, com en els 6 moments citats, els resultats obtinguts no han estat els esperats, però, qui espera quins resultats? (Penso que aquí està l'abisme). Un abisme que separa la visió des de dins de la vella política (quan parlo de dins parlo del món de la vella política, no té perquè ser professional), i dels que no estan 24/7, per entendre'ns, pensant en política.

Tinc la sensació, cada vegada més, que la ciutadania veu la política (de tota la vida) en general, i les seves institucions i polítics (també els de tota la vida) en particular, com a font de molts problemes, no pas com una solució...el preestablert, l'oficialisme, s'ha tornat, per defecte, el dolent.

Les sensacions de les persones són totalment subjectives, i per molt que podem pensar que els (vells) polítics donen respostes, és evident que no de la manera que la ciutadania les espera, només cal veure els resultats... Cal preguntar-nos si la societat se sent partícip del dia a dia dels seus països, del que passa en cada moment...perquè els resultats ens mostren que estan totalment desconnectats de tot això. I no pas per voluntat pròpia, sinó perquè els que fan vella política i els qui se'n beneficien (per establir dos escenaris ben diferenciats), cada vegada estan més allunyats.

I aquesta llunyania és en el llenguatge i és en les formes, m'explico: el llenguatge tècnic dels professionals de la vella política està molt lluny de la ciutadania que, al contrari del que es pugui pensar, cada vegada està més i més polititzada, tot i que no de la manera que als primers els hi agradaria. La ciutadania no vol vella política, sinó nova i bona política. Les formes en que es presenten també crea sensació d'estar en diferents mons, de no compartir més que l'aire que respirem, i poca cosa més. Diu en Carles Monguilod, advocat gironí, que el que ens separa de les persones no és la llengua, sinó el llenguatge. Evitem, doncs una major separació.

I, perquè dic que la societat cada vegada està més polititzada, però no de la manera que als professionals de la vella política els hi agradaria? Moviments ens han demostrat que la gent vol canvis, vol una societat millor i consideren que aquesta no la poden fer els que han contribuït d'una o altra manera, a fer una societat que ha anat perdent drets...no és compatible...els de sempre han de deixar pas a la nova política.

La gent vol sentir-se escoltada, que no els hi diguin que el que pensen és un error, perquè aleshores l'únic que s'aconsegueix és anar a buscar el qui ofereix la solució (encertada o no, però una solució als problemes concrets). 

La nova política no és, només, fer primàries, saltar-se disciplines de vot, o anar amb texans, sinó que la nova política és escoltar els problemes de la societat, no donar respostes que són tan complicades d'entendre (per la forma no pel contingut) que avorreixen, no defensar els interessos d'uns pocs, i sobretot, són cares noves i ser crític (en sentit positiu i en sentit negatiu) amb les coses, no tenir adhesions a cegues amb polítiques indefensables.

Haver estat tota una vida dedicada a la política professional ja no és cap garantia d'èxit com a tal. La societat valora molt més una persona propera i empàtica, que una persona amb anys d'experiència...les eleccions americanes n'han estat un clar exemple.

La política que arriba a la ciutadania és la que permet sentir-se identificat, transformar les inquietuds que es tenen en força de canvi...i clarament el preestablert, tot i que pugui semblar el millor, sovint inspira desconfiança i neguit...la gent no vol el de sempre, sinó que busca persones disposades a canviar el món.

No confonguem els populismes amb la nova manera de fer política. Tot i que és cert que el populisme ha entès com és la nova manera de fer política.

La societat cada vegada es creu menys els discursos preestablerts i es fa més preguntes sobre els mecanismes i funcionaments del dia a dia. La gent no vol que els esforços de millora siguin per les grans empreses i els interessos particulars, sinó per millorar la societat de manera real. A la gent ja no se la convenç només amb paraules i promeses, sinó amb fets.

Socialistes i conservadors units per no perdre les regnes de França

França travessa una crisi governamental de grans magnituds. Si el passat mes d’abril François Hollande feia plegar el fins aleshores Primer Ministre, Jean-Marc Ayrault després d’unes eleccions municipals que van fer caure el Partit Socialista fins a la tercera posició, ahir Manuel Valls, successor d’Ayrault, anunciava la dimissió en bloc del govern de la Vª República.

El govern Valls I que tan sols ha durat 147 dies, mostra la davallada continuada del PS. Una davallada iniciada a les municipals del març, on van perdre gran part de les seves ciutats, encara que van conservar Paris, Estrasburg o Dijon, i amb uns mínims històrics per la formació socialista. Els resultats pronosticaven uns mesos moguts, i Manuel Valls, nomenat per Hollande Primer Ministre, va confeccionar un govern de “combat”. Catalogat com el liberal del PS, va fer equilibris per confeccionar el govern, i a la cartera d’economia va posar a Arnaud Montebourg de l’ala més esquerrana del Partit, i molt crític amb la política d’austeritat. Aquest diumenge, a la festa de la rosa va criticar durament la política econòmica del govern del que ell en forma part, i va forçar a Valls a presentar la dimissió en bloc, en veure això com una crítica frontal al full de ruta del Primer Ministre.

Però, per què François Hollande no dissolt l’Assemblea Nacional i convoca eleccions anticipades? Com és que el Secretari General de l’UMP, Luc Chatel, dóna suport a Hollande de no fer-ho? La resposta ve donada per un nom: Marine Le Pen (Front Nacional). Les passades eleccions municipals del març van deixar veure un augment de la confiança amb els xenòfobs del Front Nacional (van ser tercers tot i presentar-se a 1 de cada 3 municipis, passant de governar d' 1 a 10 Ajuntaments, i de 60 a més de 1.200 Regidors), però les europees del maig van confirmar que avui dia, el Front Nacional és el partit de referència pels francesos. Vot de càstig, o vot de confiança, però clars vencedors. Van guanyar les eleccions amb un 25% dels vots, passant de 3 a 24 eurodiputats i obtenint més de 4 milions 700.000 vots, els millors resultats de la història pel partit ultra dretà en unes europees.

Evidentment no podem comparar unes europees amb unes presidencials, però podem fer una analogia amb les municipals, i mirar de reüll les europees. El Front Nacional està clarament en auge, i unes eleccions anticipades a França, seria donar-los la victòria abans de començar, fins i tot, la campanya electoral. Queden 3 anys pel canvi de l’Elisi, i això ho sap en Luc Chatel i François Hollande. Tots dos tenen 3 anys per fer els deures. Des de l’UMP, deixar enrere les recents crisis internes i recuperar la confiança de l’electorat que va fer President a Sarkozy. El President Hollande, encara que sap que té les presidencials de 2017 perdudes, vol temps per no caure encara més a baix del que estan, i, com a mal menor, conservar la segona posició virtual. També és cert que encara conserva la majoria de l'Assemblea, i encara que d'esquenes a la realitat, la majoria a la Cambra la té.

L’ombra del Front Nacional és molt allargada, i l’UMP i el PS en són coneixedors. La dissolució de l’Assemblea Nacional no és, ara per ara, un escenari contemplat pels dos grans partits tradicionals francesos.

 

 

La gran derrota socialista

Al 2012 el líder de l’oposició guanyava les presidencials franceses amb un lleu avantatge sobre el que aleshores era el cap d’Estat, 51,64% davant del 48.36 de l’UMP.

Aquest cap de setmana hi ha hagut el ballottage de les eleccions locals franceses, el qual ha suposat la caiguda del Partit Socialista anunciada ja en la primera volta. Aquesta caiguda es pot explicar en tres parts que a continuació explico:

La primera ha estat els dos anys que el Partit Socialista porta a l’Elisi i on han fet polítiques poc coherents amb el seu programa electoral. Totes les promeses que van fer quan lideraven l’oposició, ha estat fum des del dia que van guanyar les eleccions. Han agafat un rerefons d’UMP, i això als votants socialistes no ho han tolerat. Una bona part del seu electorat ha canviat el seu vot, o simplement no ha anat a votar.

El creixement del Front Nacional de l’ultra Marine Le Pen, xenòfoba, antisemita, antisistèma i euroescèptica. Un partit que puja a cop de populisme, però que a la seva xarxa de votants, inclou a part dels desencantats socialistes. Promeses de món diferent, molt fàcils d’explicar quan no es tenen responsabilitats de govern. El que ells prediquen no deixa de ser un socialisme autàrquic, un socialisme conservador, i amb odi al qui és físicament o cultural diferent. Les dades són, però enganyoses. Només han aconseguit un 9% dels vots, molt per sota del 49% de l’UMP i el 42% dels socialistes, però si tenim en compte que només es presentaven en 1 de cada 3 localitats, i que passen de 60 a més de 1.200 Regidors, i 10 Ajuntaments, veiem com els resultats són, històrics.

La tercera part, ha estat la baixa participació en aquestes eleccions, arribant a mínims històrics del 38,5%. La política cada dia es percep més llunyana pels ciutadans. On no se’ls té en compte, no hi volen participar, argumenta una gran majoria. Desafecció clara després de dos anys on veuen que, malgrat les promeses, les polítiques no han canviat.

El poc honor que els hi ha quedat després de perdre més de 150 ciutats majors de 9.000 habitants, ha estat conservar l’alcaldia de París, feu històric del partit.

La primera conseqüència d’aquesta caiguda, ha estat la dimissió en bloc del govern de Jean-Marc Ayrault, amb el conseqüent canvi de Primer Ministre. Ara, el català Manuel Valls, el membre del govern amb millor valoració pels francesos, un cop ja ha format govern, encara el seu primer repte del que el President Hollande diu ser “una nova etapa” amb l’aprovació del pacte de responsabilitat.

Aquestes eleccions locals ens han deixat veure cap a on aniran les europees a França, on es pronostica una ajustada victòria de l’UMP, que aconseguiria 21 Diputats (ara en té 24), per davant dels 18 del Front Nacional, que actualment compta amb 3 representants.

Europees euroescèptiques

Al maig de 2014, hi haurà eleccions al Parlament Europeu, les quals es preveuen amb un clar augment de l'euroesceptiscisme, donat el mal moment pel qual travessa la UE en general, i els Estats Membre en particular, tan abonats en estatalitzar les victòries, i europeïtzar les derrotes.

Aquest espai de dubtes, l'aprofita el conjunt de partits anti Unió Europea, o euroescèptics, els quals troben el seu únic discurs al voltant d'argumentar, d'una manera més o menys primària i simplista, al voltant del que no ens aporta la Unió Europea, molts cops lligada de mans i peus per la no delegació competencial que en fan els 28 Estats Membre, i altres, tergiversant per fer de les grans victòries comunitàries, el causant de tots els problemes. També li atribuièxen les males praxis estatals del dia a dia (europeïtzar les derrotes).

Uns partits que troben el seu aliment en els buits comunitaris, massa sovint conseqüència del poc caire europeista que tenen els Estats europeus, i de la poca tendència, d'alguns, a arribar a acords que satisfacin al conjunt dels europeus (al voltant dels 500 milions de ciutadans).

Una escenificació d'aquest augment euroescèptic l'hem vist avui a La Haia, on Marine Le Pen (Front National-França) i Geert Wilders (Partij voor de Vrijheid-Holanda), han signat un acord pel qual, un cop es constitueixi el Parlament Europeu per la legislatura 2014-2019, tractaran de formar un Grup Parlamentari propi, això és, sumar un mínim de 25 MEP de 7 Estats. 

Però, qui són aquests dos líders polítics? Marine Le Pen és filla de Jean-Marie Le Pen i actual eurodiputada des de 2004 (No Inscrits). Si bé és cert que cara a   la societat ha intentat suavitzar el discurs del Front Nacional de caire xenòfob radical i euroescèptic, el seu argumentari polític per les presidencials franceses de 2012, no va ser gaire diferent al que es presentava amb el seu predecessor, Jean-Marie Le Pen, amb un discurs marcadament anti immigració, i autàrquic. Cal destacar, que les enquestes la donen com a vencedora per les europees de 2014.

Per altra banda, el lider neerlandès Geert Wilders, és actualment diputat al Parlament Holandès, tenint 24/150 escons, i sent la tercera força estatal. També té un discurs marcadament xenòfob, i l'any passat va obrir un portal web perquè els ciutadans holandesos expressessin les seves queixes contra els romanesos, hongaresos i polacs que, com deia ell, "els molestessin". Es va oposar públicament i de manera aferrissada, a l'entrada de Bulgària i Romania a l'espai Schengen. Un ideari polític, que gira en torn a derrotar "el monstre que suposa Brussel·les en les nostres vides diàries"

Uns euroescèptics, que hauran de buscar aliats entre Grups com el dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR-56 MEP) o els Europeus de la Llibertat i la Democràcia (ECR-33 MEP), també amb un discurs anti Unió Europea. Dins d'aquest segons, es troben els Independents del Regne Unit, l'UKIP, liderats per en Nigel Farage, i el qual ha anunciat que els britànics aniran pel seu costat.

Un euroescepticisme, que mostra una incoherència en el seu discurs, que pivota sobre el retorn de competències des de la Unió Europea als Estats, i una cessió mínima, per no dir nul·la (i eliminació de la UE) cap a Brussel·les. Reneguen de la Unió Europea, però el que no fan és renegar dels fons que aquesta els proporciona, del sou que cobren del budget comunitari, o dels beneficis que tenim gràcies al mercat comú, un d'ells utilitzat per la Diputada del Front National, com és el de treballar a Brussel·les, sense necessitat de tenir un visat. Beneficiaria directa de la lliure circulació dels treballadors.

L'augment d'aquests partits és evident, i veurem com actuen amb més representació. Partits que voten arbitrariament les polítiques impulsades des de Brussel·les, ja siguin d'una ideologia o d'una altra, sense més finalitat que perjudicar els interessos de tots (on també es troben inclosos ells mateixos), i amb un discurs que no va més enllà de l'odi cap a les polítiques impulsades per la Unió Europea, odi racial cap al diferent, i un retorn a l'Europa on cada Estat feia per sí mateix.

En defensa dels Drets Humans: Doctrina Parot NO!

Ahir l'Alt Tribunal, va emetre una sentència exemplar en defensa dels Drets Humans.

Per entendre el que ahir va dictaminar aquest, hem saber què hi diu en aquesta sentència. Perquè no parla ni de rebaixes de penes, ni de la legislació actual, sino del compliment estricte de les penes.

Per posar-nos en context, explicar que la etarra Inés del Rio, va cometre els 24 assassinats durant el període de vigència del Codi Penal de 1973, per tant, totes les penes, s'han de computar segons l'articulat d'aquest, i no de la reforma de 1995, en la que encara durava la seva condemna, una condemna de més de 3.500 anys de presó, amb una durada efectiva de no més de 30, gràcies a la legalitat vigent l'any 1987, quan aquesta va ser jutjada i condemnada.

Amb aquestes xifres, i tenint en compte les reduccions legals de la pena efectiva, en el Codi de 1973 hi havia la possibilitat de reduir la pena treballant o estudiant a la presó (1 dia de reducció per cada 2 treballats/estudiats), l'any 2008 ja havia de sortir en llibertat.

Però per què no hi va sortir? Els Jutges i Magistrats de l'Audiència, van sentenciar que a la membre d'ETA, així com a prop de 180 presos més, se'ls hi havia de reduir la pena, en tot cas, sobre el comput global total de la condemna (com diu el Codi de 1995), i no sobre la pena efectiva (com ho dictaminava el Codi de 1973). Això és la Doctrina Parot. El compliment íntegre de la pena imposada, sense tenir en compte la legalitat vigent aleshores. Una Doctrina que no té base jurídica, ja que aplica la retroactivitat encara que perjudicant el reu. Aquest és un principi totalment contrari a Dret.

El que diu la sentència del TEDH, és que a la senyora Inés del Rio, se li estaven aplicant uns principis totalment il·legals, que violen els principis de la Convenció dels Drets Humans, concretament en els seus articles 5.1 i 7.

Què diuen aquests articles? En el primer, el nº5.1, ens parla de la llibertat i la seguretat. Des de l'any 2008, la condemnada a 30 anys de presó efectius, estava retinguda d'una manera il·legal, sense fonament, i únicament amb la finalitat de castigar els seus crims de manera venjativa. Algo fora del Dret, ja que les lleis han de servir per reinserir a la societat, no per venjar-se de ningú. La seguretat jurídica, en el sentit que no era previsible aquesta aplicació arbitraria que fa la Doctrina Parot, menys en el moment de la comissió dels assassinats.

Pel que fa a l'article 7, ens parla del principi bàsic "nulla poena sine lege", això és, que no es pot condemnar a ningú per allò que en el moment de la comissió dels delicte no estava previst. I per tant, la condemnada havia de beneficiar-se del Codi Penal de 1973, per injust que fos, encara que durant la seva condemna el comput de la rebaixa de la pena es canviés, gràcies a la reforma de 1995.

La Sentència del TEDH, no valora la duració de les penes, ni les de 1973, d'un màxim de 30, ni les del vigent Codi Penal, d'un límit de 40 anys. Posa de manifest que durant la vigència de la Doctrina Parot, s'estava actuant d'una manera totalment arbitraria, contraria al Dret, i el que és més important, contraria als principis fonamentals dels Drets Humans.

No es pot dir actuar en defensa dels Drets Humans (violats a les víctimes), violant-los un mateix (privant de llibertat un cop ja s'ha complert la condemna i creant lleis a mida). Això és aplicar la llei del Talió, o el que és el mateix "l'ull per ull, i dent per dent". No podem caure en l'error de barrejar sentiments i emocions, amb el Dret, com està fent el govern del espanyol, i gran part de la societat. Perquè no es pot manipular el dolor de les víctimes, dient que aquesta sentència avala els presos d'ETA, ni dir que és un triomf de al banda terrorista. No es pot caure en populisme i demagògies.

El que s'ha fet amb aquesta sentència és una clara defensa dels Drets Humans, on no guanyen assassins ni violadors, el que hi guanya és l'Estat de dret, la legalitat i la seguretat jurídica. La justícia com a garant del dia a dia dels ciutadans.

Una sentència, al meu entendre, impecable, no parla de legislació interna com seria posar en dubte els Codis de 1973 o 1995, sinó que es limita a garantir els drets humans, universals a tothom, i que crearà precedents pels altres condemnats per la Doctrina Parot.

Un altre debat, que malauradament s'està intentant barrejar, és la duració de les penes per certs delictes. Però és un tema molt diferent, del que no parlaré, ja que la sentència no ho fa.

Aliança per les eleccions europees

Una llista única cara les eleccions europees del proper més de maig, pot ser una gran oportunitat que els catalans tenim per tal de mostrar a la UE, i a d'altres actors internacionals, que el nostre projecte és transversal, no n'enten de colors ni d'ideologies, és un projecte de país, i no de partit. Si bé és cert que el lideratge del Govern ens serveix per marcar les pautes, és un projecte de baix cap a dalt, que neix en la societat.

Catalunya ha estat, i és, encara avui dia, un país amb tradició europeista, un país que creu en el projecte de la Unió Europea que va començar l'any 1950 amb la Declaració Schuman. Perquè els catalans volem tenir veu a la cambra legislativa comunitària, i no estar sotmesos als interessos partidistes de PP i PSOE que, per cert, es reparteixen més del 85% dels escons en joc (46/54). Catalunya, amb una població de 7 milions i mig d'habitants, té una representació de 7 Diputats, molt per sota de la que obtindríem si fóssim un Estat independent on, amb aquesta població, tindríem entre 18 i 19 Diputats. Bulgària, amb 7 milions i escaig en té 18, mentre que Àustria, amb 8 milions 200.000 habitants, n'aporta 19. Contrarrestar la negativa que els Diputats espanyols li donen al projecte Duff, amb l'esmena catalana de divisió dels Estats superiors a 20 milions en circumscripcions regionals, és també un objectiu. No oblidar que Catalunya és el país de la UE, on més costa treure un diputat.

Les forces polítiques espanyoles majoritàries al Parlament Europeu, no creuen en Europa i en els seus projectes. Dos exemples són el refús a la patent única europea, projecte negociat durant més de 20 anys, i que afecta als emprenedors catalans, o el Corredor del Mediterrani, reconegut per Europa com una infraestructura prioritària, però que segueix comptant amb el vot negatiu dels Diputats espanyols.

Una llista dels partits que defensem el Dret a decidir, donaria també, força a una Catalunya plenament europeista i, junt amb una alta participació, i una clara victòria, ens permetria obtenir una representació més justa al Parlament Europeu.

El missatge per Europa ha de ser en clau europea, no entès com una primera volta de la consulta, tot i que apuntalaria l'amplia majoria, o una repesca del 25 de novembre, sinó un missatge d'una Catalunya que creu i vol treballar per aquest gran projecte comunitari.

Partits com Convergència Democràtica de Catalunya o la Joventut Nacionalista de Catalunya, ja s'hi han posicionat a favor. No podem deixar perdre aquesta oportunitat per ensenyar a Europa i al món, que Catalunya camina cap a un nou paradigma. Un nou escenari on el que compte és Catalunya i Europa.

Dobro došla Hrvatska!

Avui, la República de Croàcia, es converteix en el 28è Estat que entra a formar part de la Unió Europea.

Una ampliació que pot fer estrènyer lligams entre la UE i els Balcans, amb Estats com Macedònia, Kosovo o Sèrbia, i impulsar unes reformes necessàries per tal d'acabar de ser membres oficials i una posterior adhesió. Kosovo, però, té la dificultat afegida del veto d'alguns Estats com Espanya.

L'adhesió de Croàcia, va despertar molts entusiasmes en un Estat que, feia relativament poc, acabava de superar una guerra, provocada pels serbis com a oposició a la proclamació d'independència dels croats respecte de Iugoslàvia.

Tot i un primer entusiasme, 9 anys han passat des del dia que es va fer la sol•licitud al Consell Europeu, i 6 anys de negociacions, amb les congelacions de la seva adhesió quan es negociava el Tractat de Lisboa, sumat a l'actual moment de debilitat de la mateixa UE, ha fet que alguns sectors de la societat es qüestionin la conveniència d'entrar-hi a formar part. El sentiment croat, però, segueix sent d'alegria per l'entrada a la Unió.
Oportunitats pel comerç, per la industria, o pels propis treballadors, és una clara victoria per a ells, i pel conjunt de la Unió Europea. Unes oportunitats que, sense la pertinença a la UE, no serien possibles.
Són el segon Estat que va pertànyer a Iugoslàvia, que entra a la Unió Europea, després que Eslovènia ho fes al 2004.

Però, més enllà de les guerres i les oportunitats, qui són els croats?
Croàcia, com ja he dit, es va independitzar de l'antiga Iugoslàvia l'any 1991, va ser una de les primeres repúbliques iugoslaves en fer-ho. Però, per aconseguir-ho, va haver de patir una guerra contra els serbis, opositors de qualsevol moviment de llibertat.
Actualment Croàcia, amb capital a Zagreb, té una població d'aproximadament 4 milions i mig d'habitants, repartits en els 20 comptats amb els que es divideix la República democràtica de Croàcia.
Governats per n' Ivo Josipović, membre clau en la transició cap a la democràcia post Iugoslàvia, i membre del partit Social Demòcrata Croat, l'SDP. El Primer Ministre és en Zoran Milanović.
Els croats, compten amb 12 diputats al Parlament Europeu, 6 pel PPE, i els altres 6 pels S&D, els quals, van ser escollits el mes d'abril d'aquest mateix 2013, en unes eleccions amb poc més d'un 20% de participació. La delegació croata a la UE, porta prop d'un any fent un seguiment exhaustiu del dia a dia de les Institucions comunitaries, on han tingut, com la resta d'Estats membres, l'oportunitat de debatre i dir la seva, amb un únic límit, l'impossibilitat de votar fins avui.
Amb la seva adhesió, s'amplia també el nombre de llengües oficials, passant a 24, amb la distició HR.
Però l'entrada de la república de la costa adriàtica, vol dir, també, seguir treballant per formar part de l'espai Schengen i, a més ganes encara, d'adquirir l'euro com moneda.
Dobro došla Hrvatska!

1.