El gran repte d'Escòcia

Aquest dilluns a Edinburgh es fa signar un acord històric.

David Cameron, Premier del Regne Unit i Alex Salmond, Primer Ministre d'Escòcia, van signar el memoràndum pel qual el primer, dóna total llibertat a la Nació escocesa per decidir el seu futur.

Aquest acord, delega tota competència als escocesos per convocar un referèndum d'independència pel 2014 i decidir quina pregunta fer.

Si ho comparem amb el que està passant a l'estat espanyol, veiem la gran diferència de conceptes que es tenen en un i altre territori. Mentre els anglesos tenen en compte a les seves Nacions sense Estat, els espanyols tracten de residualitzar a Catalunya.

Després de signar l'acord, David Cameron va dir una frase que trobo molt potent, i el que és més important, simbolitza la gran cultura democràtica que tenen al Regne Unit. Aquesta va ser "Dono suport al referèndum, i faré campanya pel NO". Tot i conèixer que és un unionista de cap a peus i que no vol passar a la història com el Primer Ministre que va perdre Escòcia, reconeix el Dret dels escocesos a ser lliures i aconseguir l'Estat propi.

Legitimament, defensa el NO a la pregunta "Està a favor que Escòcia deixi de pertànyer a Regne Unit?", així com el lider del Scotish National Party defensa el SI. Cada un defensa els interessos dels seus, però tots dos creuen en la llibertat de les Nacions.

Tot i que David Cameron era partidari de fer el referèndum cara el 2013, el SNP vol fer-lo el 2014, per història i per poder preparar-lo a fons. L'independentisme a Escòcia està in crescendo i el temps juga a favor de la plena sobirania.

Aquesta setmana s'ha marcat un punt en la història de la Nació escocesa. Un acord que fa veure que el altres estats, com ara l'espanyol, no es té en compte la llibertat i no es creu en el principi democràtic. Un estat on la Constitució es treu a passejar quan interessa mentre sigui per la unitat de l'estat espanyol tot i que se li posi en les seves pàgines paraules inexistents.

Aquesta setmana hem tingut una lliçó de democràcia de la que molts n'haurien d'apendre.

Catalunya i la Unió Europea

Portem un temps que tothom parla de si Catalunya seria membre de la Unió Europea en cas de proclamar-se la independència.

Els uns diuen que automàticament passaríem a sortir-ne, altres que s'hauria de veure el mecanisme a seguir en aquest cas, que no hi ha precedents, i aquest seria nou per a tothom. La mala interpretació que molts han fet de les declaracions que dimarts va fer Oliver Bailly quan va dir que la nova entitat hauria de seguir el procés d'adhesió. Aquest no va dir, però, quan s'hauria de fer aquest procés ni si seria possible fer-lo abans de proclamar la independència de Catalunya.

Bé, dividiré el meu modest anàlisi en dues parts. La primera, sobre la recerca d'entecedents, l'adhesió de l'estat espanyol l'any 1986 i la normativa vigent.

L'únic exemple que em ve al cap és la reunificació de la RDA amb la RFA. Una de les dues, la part occidental, era membre de la Unió, mentre que la part controlada pels russos no l'era. Després de la caiguda del mur de Berlín l'any 1989, la part oriental va quedar absorbida per la RFA, passant a anomenar-se Alemanya. Salvant les distàncies, i tenint en compte que justament no va ser una independència, sinó una reunificació, aquest ha estat l'únic moment on un Estat membre ha canviat la seva ideosincràsia.

En el nostre cas, podem trobar-ne alguna similitud, tot i que hi ha una gran diferència, la cessació d'una part de l'Estat existent.

Diu l'article 50 del TUE que aquell Estat que es vulgui retirar de la UE, haurà de notificar-ho al Consell (...). D'aquesta part n'extreiem, doncs, que la sortida de la Unió Europea és voluntària. Cert és que la intenció de Catalunya és seguir sent membre, però ara de ple dret. El problema no residiria aquí, sinó en considerar si la Llei Orgànica 10/1985 de 2 d'agost, on el rei autoritzava la seva adhesió, va ser signada de manera tàcita per Catalunya. El rei és, jurídicament, el rei de tots, i per tant representa a Catalunya quan ho signa.

Anant més enllà, veiem com en el primer article del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, es declara el dret a l'autodeterminació dels pobles.

Tenim l'anteceent del reconeixement de Kosovo (independitzat de Sèrbia), o el de Montenegro (també de Sèrbia), per la major part de la Comunitat Internacional.

La Unió Europea com a Institució, també ha reconegut Kosovo, i per tant en aquest camp si que hi ha precedent. Podem concloure aquesta primera part de l'anàlisi dient que la Unió Europea reconeix l'assoliment de la plena Sobirania de nous Estats.

En la segona part, vull analitzar si es retirarien els drets adquirits, pel Tractat de Maastricht (1992), a un territori que ja els ha adquirit.

Catalunya, com a part de l'estat espanyol, va signar tàcitament, l'any 1992 el Tractat de Maastricht (fundacional de la UE), en el qual es declarava l'adquisició, per part dels nacionals dins del territori espanyol, de la ciutadania europea.

Posant en dubte que la UE expulses a Catalunya d'aquesta, i en retires els drets adquirits pels seus ciutadans, el que quedaria per establir és un seguit de formalitats pel bon funcionament de la Unió. Aquestes podrien ser la part de pressupost aportat en el budget anual o el sistema de votació dins el Consell entre molts altres.

És evident, que abans de ser membres de ple dret, s'hauria de negociar totes aquestes formalitats, igual que, segurament, ho hagués de negociar l'estat espanyol, per la seva nova estructura. Per posar un exemple, la reducció de població, suposaria una disminució de representants en el PE.

La pregunta que jo faria, és si la Unió Europea, en vistes a la independència segura de Catalunya (quan ja s'hagi previst), estaria disposada a negociar abans de la separació de facto. Seria, parlant clar, un "avançar feina".

No estaríem parlant de comprovar, tal com diu l'article 49 TUE, que Catalunya compleix els requisits de l'article 2 del mateix Tractat de la unió Europea (és evident que els compleix com a Nació englobada dins d'un Estat Membre), per poder formar-ne part, sinó, negociar com actuaria Catalunya dins la Unió Europea.

Concloc, doncs, que l'afirmació "Catalunya independent passaria automàticament a sortir de la UE", no és certa. L'adquisició per part de Catalunya, de competències dins la UE com a Estat Propi, es podrien negociar abans de la independència, per tal, d'automàticament, formar part de la UE (de no ser així, no passaria automàticament a no ser-ho).

Queda clar, doncs, que la manera de fer de la UE amb la independència de Catalunya, crearia un precedent per futures independències.

El càstig europeu

Els partits (de l'estat espanyol) amb major nombre de diputats en el Parlament Europeu, són aquells que el consideren un cementiri d'elefants, aquells que per castigar algun membre, l'envien a Brussel·les com qui envia a galeres.

Aquests envien a les llistes europees els diputats que volen tenir lluny, mentre que els partits amb menor representació en nombre de diputats, són aquells que creuen Europa com a necessària. Una menor representació en el Parlament Europeu com poden tenir CDC, ICV, i fins el 31 de desembre ERC, pot suposar una major representetivitat davant dels dos grans (en nombre d'escons) com són PP o PSOE.

Només cal anar a veure les llistes d'intervencions d'alguns d'aquests. Per ser just, agafant els caps de llista dels 5 partits anteriorment citats, i com a mostra representativa, les preguntes parlamentaries.

El primer de tots, diputat de CDC i membre del Grup Parlamentari ALDE-ADLE, trobem en Ramon Tremosa, amb 540 preguntes. El diputat d'Iniciativa, inclòs dins de l'Aliança Lliure Europea, en Raül Romeva, té poques més preguntes que el primer, el l'actualitat n'ha realitzat  569. Ara parlaré d'un cas curiós, del diputat per Esquerra Republicana de Catalunya, del mateix Grup Parlamentari que en Raül Romeva, eurodiputat fins el 31 de desembre del passat 2011, per un acord amb el BNG i AMAIUR. Per tant, fins la data que va ésser diputat va fer un total de 221 preguntes, lluny dels dos primers, però molt actiu.

Per altra banda, tenim els Partits amb major nombre de parlamentaris a la Cambra, el PP, amb Jaime Mayor Oreja (dels Populars Europeus) com a mostra, i un total d'1 única pregunta parlamentaria, poques menys que el diputat Socialista del Grup Social Demòcrata Juan Fernando López Aguilar, 15 preguntes.

Amb això podem comprovar que els Partits majoritaris on els electors no saben a qui voten, fan una feina més abstracta ja que després no hauran de rendir comptes amb ningú, no hauran de donar explicacions. Per altra banda, els 3 diputats Nacionals, es mostren actius, ja que són conscients que si no mostren entrega, ningú ho farà per ells.

La diferència està entre veure el Parlament Europeu com una oportunitat o com un càstig.
Crec que la societat no és conscient que al voltant del 80% de legislació que s'aplica en els Estats Membres, són transposicions de legislació europea. Cert és que uns la fan amb major encert que altres, però que milers de normatives neixen a Europa.
La proximitat amb l'elector, la diferència entre votar a una persona o votar una llista, té molt a veure amb aquesta representitivitat real.

 

Desafecció europea

Darrerament la desafecció cara la Unió Europea ha anat creixent. La gent no la creu, no veu resultats, i els seus Estats Membres només la citen quan els aconteixements van a mal dades. Quants cops hem sentit a un President de Govern dir que la normativa X s’ha aprovat gràcies a la lluita aferrissada amb els seus socis? Pocs són aquells que recorden els orígens de la legislació: Schengen, reducció de tarifes roaming, mesures medioambientals, preservació i protecció de la salut pública, la patent única europea (que per cert l’Estat espanyol és l’únic dels 27 que no l’ha aprovat), etc...

Però, parem-nos a pensar per un moment el que es decideix en el cor de la Unió Europea. Ni més ni menys que al voltant del 80% de legislació que posteriorment s’aplicarà en el nostre Estat.

Es demana integració europea però només per allò que convé. Aquell qui la demana i després no en fomenta la seva estima, és aquell que diu que ha lluitat per una normativa aprovada i que critica la falta de voluntat comunitària quan no afavoreix els seus interessos partidistes.

Centrem-nos amb dades objectives. En els darrers comicis va haver-hi una participació del 37,5% a Catalunya, algo inferior al 39,7% de 2004. Mentre que en la totalitat de la circumscripció centralitzada de l’Estat espanyol, aquesta no va ser gaire major, obtenint una suma total del 46% l’any 2009.

El descontent i la poca motivació per votar en les eleccions europees, respon a la poca sensibilitat comunitària que mostren gran part dels nostres polítics cara la ciutadania.

Si bé és cert que han de ser els ciutadans qui s’interessin per conèixer la realitat europea, aquesta curiositat ha anat minvant a mida que s’ha utilitzat la Unió com a qui dirigir les mirades quan les coses no van bé, i treure els mèrits merescuts quan s’aconsegueixen fites importants.

La Unió Europea és molt més important i trascendental del que la majoria de ciutadania pensa i s’hauria de fer un gir europeista per veure, que darrere l’encert comunitari, s’amaga la mala transposició legislativa de molts dels seus Estats membre.

Records txètniks a Sèrbia

Sèrbia té des de l'abril un nou govern.

Aquest està format per Tomislav Nikolić, del Partit Progressista Serbi, com a President, qui va guanyar les eleccions de l'abril a Boris Tadić (Partit Demòcrata).

Però qui és Nikolić? D'on ve? Polític serbi de 60 anys, va ser membre del partit Radical serbi, partit ultra que defensa la puresa ètnica de l'interior de les fronteres sèrbies, el no reconeixement de l'Estat de Kosovo, fins que l'any 2008, quan va fundar el PPS per diferències amb els seus dirigents. Fins la campanya electoral de 2012 es desconeixia la seva simpatia cara a la pertinença a la Unió Europea. Molt crític amb aquesta per l'exigència de reconèixer l'Estat independent de Kosovo.

Com deien els Estatuts del partit Radical, defensava la idea de "La Gran Sèrbia" igual que Radovan Karadžić (detingut l'any 2008). Això és neteja ètnica dels albanesos, kosovars i croats.

Cert és que durant la campanya electoral, com ja he dit, es va posicionar a favor de l'entrada de Sèrbia dins la Unió Europea, camí que porta al reconeixement sine qua non de Kosovo com a Estat. Durant el més de juny, va fer unes declaracions on negava el genocidi de Srebrenica, dut a terme per les tropes de Ratko Mladić l'any 1995 on va assassinar prop de 8.000 musulmans.

Durant el mes de juliol, el President Nikolić va nombrar a Ivica Dačić, ex portaveu del govern Milošević, Primer Ministre. Aquest va afirmar posteriorment que no permetrà la divisió del nord de Sèrbia, territori, on geograficament es troba Kosovo.

Estem, per tant, davant un govern que tot i afirmar canvis i progressos, recorda al passat fosc de la República de Sèrbia. Aquell Partit Radical unit amb els txètniks, moviment ultra monàrquic que defensaren la unitat de Sèrbia i la neteja ètnica, que va combatre contra tots aquells que no eren, segons ells, purs per viure a Sèrbia.

Un govern que fa qüestionar-se què pesarà més, si l'orgull serbi del no reconeixement a Kosovo o les ganes de formar part de la Unió Europea, que implicitament comporta el reconeixement de Kosovo.

Kosovo, capital Pristina

Kosovo és, avui dia, un dels Estats en procés d'adhesió a la Unió Europea. Compost per dues regions històriques, la que li dóna nom a l'Estat i Metohija, té la capital, Pristina, al nord-est, regió de Kosovo.

Aquest Estat dels Balcans, va declarar la seva independència l'any 1990, tot i que únicament els albanesos van reconèixer-li. Cal recordar que prop del 92% de ciutadans kosovars són d'ètnia albanesa, albano-kosovars.

Després de la guerra dels Balcans, l'any 1999, va passar a ser administrada per les Nacions Unides fins que l'any 2008, el seu Parlament en va declarar la independència. Aquesta va ser reconeguda per una bona part de la Comunitat Internacional, i dins la Unió Europea 22 dels 27 Estats membres el reconeixen com a tal.

Però, quins Estats no la reconeixen? A nivell internacional, Rússia, la República Popular de Xina o Sèrbia entre d'altres. A nivell Comunitari; Grècia, Xipre, Eslovàquia, Romania i l'Estat espanyol.

Jo em centraré en l'Estat espanyol que és el cas que conec. Aquest, un cop més nega la plena sobirania adquirida per Kosovo. El Consell de Seguretat de la ONU, avala la seva independència per la via de la legislació vigent. Si bé és cert que cap article contempla un nou Estat per la via de la segregació d'un d'existent, no la prohibeix i, per tant, la seva sobirania queda avalada pel forat normatiu relatiu a la fundació de nous estats per la via de la independència unilateral. Per tant, podem dir que iuris et de iure, Kosovo és un Estat.

Un cop més l'Estat espanyol juga al qui tot ho sap, i en nega la seva legalitat. Però, el problema pels espanyols és únicament d'interpretació de la normativa? La resposta és clara: NO. El motiu va molt més enllà de la juridicitat. Reconeixent Kosovo, es veuria obligada, de ben segur, a reconèixer, la independència de la Nació Catalana, impensable per ells, i que esperem que no sigui un somni etern.

L'Estat espanyol, lluny del que la societat pensa, no és un país capdavanter en la Unió Europea. I no ho és per fets com aquest, per posar per davant el seu propi egoisme estatal a l'interès aliè.

Un Estat més pendent del que fa Catalunya que de fer-ho bé ella mateixa. I el que està fent és equiparar-se a dictadures com la xinesa o la no oficial de Rússia. Al nivell d'aquests Estats és on actualment estan els espanyols. Deixant la marca "Espanya" per terra, tot i que els espanyols de sempre creuen que són el melic del món.

Tot i això, la Unió Europea, deixant al marge als Estats que no el reconeixen com a tal, ja ha començat el seu procés d'adhesió.

Es dóna una paradoxa molt gran. Sèrbia, també candidata a l'entrada a la Unió Europea, es veu obligada a reconèixer Kosovo com a Estat per ingressar-hi. Ells escolliran què els hi convé més. Si seguir oprimint al poble de Kosovo, o obrir-se al món i modernitzar-se reconeixent Kosovo i entrant a la UE. Si es dóna el cas, ens trobaríem davant una situació on l'Estat del qual s'ha separat Kosovo, Sèrbia, el reconeixeria i l'Estat espanyol no.

Estrasburg, la seu de la discordia

Actualment el Parlament Europeu es troba en dues ciutats, si donem per sentat que Luxemburg acull uniquement l'Administració i centre de traducció de documents del Parlament.

A cavall entre Brussel·les i Estrasburg, el gruix de la feina parlamentaria es concentra a la capital belga, mentre que es reserva una setmana mensual per la sessió plenària a la capital de l'Alsàcia. Però, qui sentit té realment tenir la seu del Parlament, segons els Tractats, a Estrasburg? Aquesta està concedida com a la ciutat de la reconciliació. Estrasburg és ciutat fronterera amb la veïna Alemanya, mitjançant la ciutat de Kehl, en el Land de Baden-Wurtemberg, i va ser durant molts anys ciutat disputada entre França i Alemanya. Avui dia dos dels Estats més potents de la Unió Europea.

Per tant tenir la seu del Parlament Europeu a Estrasburg representa la reconciliació entre França i Alemanya, la reconciliació de dues de les potències europees.

Però, realment surt a compte tenir la seu del Parlament a la ciutat de la reconciliació? Si mirem més enllà del romanticisme i aparto el meu cap com a veí que vaig ser d'Estrasburg, ens adonarem que això suposa una mitja de 150 milions d'euros en el budget anual del Parlament Europeu.

La petita ciutat de poc més de 400.000 habitants de França està mal comunicada. Només té l'aeroport d'Entzheim, petit, i amb la majoria de vols regionals, si bé és cert que la Gare Centrale li dóna accés mitjançant el tren, arribar-hi no deixa de ser complicat. 

Apart de suposar 150 milions d'euros anuals i la mala comunicació, vol dir que un cop al mes els europarlamentaris i el seu equip han d'agafar els documents necessaris per a la sessió plenària i fer-los portar cap a França. Li podem sumar també els hotels que es veuen obligats a agafar a Estrasburg, parlamentaris i assistents.

Però com es pot canviar i fer que la seu del Parlament es traslladi a Brussel·les junt amb la majoria d'Institucions Comunitàries? L'única via és la modificació dels Tractats, els quals requereixen l'unanimitat dels 27, i cap President de la República Francesa vol quedar com el qui va eliminar la seu d'Estrasburg. França adopta una posició egoista, i mira pels seus propis interessos, un negoci que no volen deixar de tenir. Haurien de pensar en Europa i deixar l'interès nacional per altres ocasions, més quan el Parlament ha aprovat en repetides ocasions la supressió de la seu d'Estrasburg.

La desintegració espanyola

L'Estat espanyol presumeix de ser clarament integrador dins la Unió Europea, però això és la gran mentida.

La setmana passada vaig estar a Brussel·les, i vaig tenir la gran oportunitat de conèixer de primera mà el que aquí se'ns vol amagar des dels mitjans de comunicació. El que és l'Estat espanyol a la Unió Europea.

Per posar un exemple clar faré referència a la Patent Única Europea que aquesta setmana es votarà en Sessió plenària a Estrasburg. Aquesta patent tracta d'unificar les oficines dels 27, amb seu a Paris, i posar totes les facilitats possibles per l'augment de registres, estar directament registrada a Europa. Amb això s'aconsegueix integrar a la Unió el que ara era competència de cada Estat. Això volia dir que en un altre EEMM es podia patentar la teva aplicació industrial. Ara això no passaria, i dic passaria perquè si l'Estat espanyol no hi vota a favor, serà l'únic soci que tindrà una patent encara estatal, mentre els altres 26 ja estan en un altre món, un món real.
Per tal de reduir costos, la Unió ha proposat que l'Oficina europea d'Harmonització del Mercat Interior, amb seu a Alacant (València), redueixi les llengües oficials a 3; alemany, anglès i francès. La delegació espanyola que hi vota en contra, al·lega la discriminació lingüística que patiria el castellà. Crec recordar que el català, 7ª llengua en milions de parlants a Europa, està vetada al parlament Europeu pel "NO" rotund de PP-PSOE.

Però el motiu pel qual es retallen dues llengües a la OACI no és més que econòmic. Un motiu que sembla que els espanyols no entenen. No veuen que la llengua del futur no és l'espanyol.

Sembla mentida com els interessos europeus, els interessos de 500 milions de ciutadans, no són res davant el castellà.

No entenc la manera de fer del PPSOE, una manera de desintegrar-se d'Europa.

Aquesta setmana presenciarem l'inici de l'Europa de les dues velocitats; la dels 26 a anys llum i la de l'Estat espanyol que, un cop més, es desmarca de la realitat per fer la seva. No puc deixar passar recordar que junt amb Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania són els 5 únics que no reconeixen Kosovo com a Estat de ple Dret.

Un cop més a la cua de la Unió, a la cua de la realitat i en un món paral·lel format per les dues forces polítiques que només es miren entre ells; PSOE i PP

Europa som tots

Un cop més sorgeix l'etern debat. La presidència del Consell Europeu.

Aquesta mateixa setmana la idea ha sorgit des d'Alemanya. Amb la iniciativa "Més Europa" es vol fer acostar la Unió als ciutadans, prop de 500 milions, cada dia més escèptics amb Europa.

Els que seguim creient en el projecte comunitari, veiem aquesta, com una gran pensada, fer acostar Europa a aquells qui més en dubten, i fer-los veure que no tot són les noticies que es llegeixen o surten a la televisió.

En concret em vull centrar en la idea del President del Consell Europeu. Una figura que, per aquells qui no ho sàpiguen, és qui ens representa a l'exterior. Entre d'altres té com a funcions l'orientació de polítiques comunitàries i presentar propostes de treball.

El President és escollit mitjançant la majoria qualificada dels 27 caps d'Estat o de Govern que formen aquesta institució.

Però on és el debat? Aquest rau en la forma d'elecció. Actualment poc democràtica, per no dir gens, si estem parlant de qui ens representa a l'exterior. 

Una figura que hauria de ser escollida per vot directe, mitjançant sufragi universal.

L'actual President del Consell Europeu és el belga Herman Van Rompuy (PPE), realment poc conegut a nivell europeu, i tenir una figura que rep el nom de "President d'Europa", poc conegut, no és el millor. Un President, sigui d'Estat, de Regió o del que sigui ha de tenir carisma, tenir un reconeixement, i n'estic completament segur que l'actual president, no respon a tot això.

L'elecció democràtica faria que la gent s'informés sobre els Candidats presentats, qui són, d'on venen, què fan, quin programa tenen per la Unió. No representarien només a aquells Caps que l'han escollit sense pensar més enllà dels seus interessos particulars.

És prou important tenir un representant proper al ciutadà quan t'ha de governar durant 2 anys i mig, renovables a uns altres dos i mig.

Crec que una elecció directe fomentaria l'interès per qui ens representa. Faria creure, als qui no hi creuen encara, que Europa som tots. Que Europa és molt més del que es pensa.

Grècia; futur incert

Després de les eleccions del passat diumenge, vam saber que de ben segur que es formaria un govern d'unitat. Sabíem també que els conservadors de Nova Democràcia (129 escons), i els socialistes del PASOK (33 escons) serien els qui el formarien. El que no sabíem, i va ser una sorpresa, va ser que en aquest nou govern hi hauria un altre partit; Esquerra Democràtica, DIMAR (17 escons), i per tant el govern de Grècia estarà format per tres partits. No gosaria dir-li tripartit, per no començar ja amb mal peu.

Andonis Samaràs es troba amb un país fracturat socialment, un llarg camí al govern que tindrà totes les dificultats imaginables, més encara quan a l'oposició es situa Syriza, més pendents en criticar Europa que treballar pels seus. 

Ara estarem a l'espera de veure com es mou el govern d'unitat, dominat pels conservadors, que asseguren que no tocaran els termes del rescat, almenys això deien en campanya, tot i que segur que miren de negociar-ho, més encara amb un govern com el que hi ha.

Merkel ja ha felicitat a Samaràs, el flamant nou Primer Ministre, conservador com la seva homòloga alemanya, i no ha trigat el dir-li que tot anirà bé.

Un govern, que pel que s'ha dit, podria donar-se un extra de dos anys per tal de donar estabilitat, molt necessària, al país dels filòsofs. 

Un moment molt bo per Syriza, la força liderada per Alexis Tsipras, ho té ara tot a favor per ser el guanyador de les properes eleccions, sempre que el govern no convenci a la ciutadania.

Un país hipotecat després de passar anys en un món irreal. Una festa que no va acabar per voluntat pròpia, sinó perquè ja no quedaven més diners a la caixa.

Un deute enorme a retornar als socis europeus, adquirit per sortir del sot, i que costarà retornar sense crítiques. Com acostuma a passar sempre, molt fàcil demanar diners, però tot són inconvenients a l'hora de retornar-los.

Esperem doncs que Grècia se'n surti d'aquest difícil moment, liderat per un partit polític marcadament Conservador, que va ser còmplice, en el seu moment, de la falsedat dels comptes per l'ingrés a la moneda única; l'euro.

Junt amb ell estarà el PASOK, els socialistes són qui ha estat al govern en el moment que tot a fet aigües. Rotació al govern els els darrers anys amb ND. Recordar que el PASOK és el partit de Papandreu, qui va dimitir i va precipitar la situació caòtica a Grècia.

Per altra banda trobem també als d'Esquerra Democràtica, escissió de Syriza.

Un govern que amb les dades que coneixem no sembla l'adequat per liderar la renaixença grega.

La confiança del poble, i dels mercats amb la nova estructura governamental, serà la clau per saber com se'n surt Grècia.

Grècia; el futur es va escollir ahir

Ahir es van celebrar, a Grècia, punt de partida de la democràcia, les eleccions més importants dels últims anys. Tota la Unió Europea amb els ulls posats a la riba del Mediterrani.

El resultat no és gens clar; l’europeisme sembla que ha lograt imposar-se per davant dels que prometien que s’oposarien a les condicions pactades amb Europa per fer front al deute. Tot i això, recordar que Samaràs, va dir no al segon rescat de Grècia.

Nova Democràcia, amb Andonis Samaràs com a lider s’ha emportat la repetició de les eleccions amb un total de 129 escons, tot i que el resultat real, sense els 50 extres que s’atorguen al guanyador, quedaria amb 81 escons, un 29,66% dels vots totals.

La segona força majoritària al Parlament grec ha estat Syriza. El partit que s’auto-proclamava com a salvador de la opressió europea. Partit que assegurava que trencaria l’acord amb la UE per tornar el préstec. 71 escons (26,89%). El cap de files, Alexis Tsipras, ja va dir amb les primeres previsions de vot emeses pel Ministeri d’Interior, que no pactaran i seran l’oposició. Una oposició, va dir, crítica i forta.

Com a gran derrotat, ha quedat el Moviment Socialista Panhaèlic, PASOK. Els grecs no perdonen que hagin estat amb ells amb qui s’ha arribat a aquest punt i el seu càstig es mostra en forma de resultats electorals; només 33 escons o el que és el mateix, el 12,28% de vots.

El Partit fundat a partir del trencament de part de Nova Democràcia, Grècia Independent, va aconseguir 20 escons (7,51%), un pobre resultat si es té en compte que per darrere seu estan els membres del partit d’ideologia obertament nazi de l’Alba Daurada amb 18 escons i un total del 6,92%. El seu líder ha avisat que lluitaran tan dins com fora del Parlament.

Per darrere trobem l’Esquerra Democràtica amb una suma del 6,25% i 17 escons. Per últim es situa el KKE, partit comunista amb 12 escons al parlament grec; 4,5% del vot.

A priori, sembla que està bastant clar que Nova Democràcia pactarà amb el PASOK per formar un govern d’unitat i arribar a la majoria absoluta establerta amb 151 escons. Syriza promet una oposició forta i crítica, sobretot amb el retorn del deute, de moment, el life motive del partit d’Alexis Tsipras el qual ha fet una campanya basada en satisfer a l'electorat sense dir en cap moment la metodologia a seguir.

El PASOK, tot i haver sortit com al màxim derrotat de les eleccions, tindrà veu en el nou govern, i per tant, la seva derrota quedarà tapada per ser “clau” en aquest moment. Tot i que la seva intenció és formar govern amb ND sempre que Syriza hi participi, el “no” del segon, no suposarà cap problema.

El gran problema, que sembla que en el últims anys ha anat guanyant força en el panorama europeu, són els partits populistes i xenòfobs. Alba Daurada, partit obertament nazi, ha obtingut 18 escons, com a resposta a un discurs demagog que copsa el vot indecís i desencantat amb els partits democràtics.

No crec que prohibir Alba Daurada sigui la solució, en crearien un amb un altre nom i així anirien fent. S’ha de tallar d’arrel i fer veure als seus votants que no és la sortida, que no és ni la solució momentània ni res. S’ha de fer que el seu electorat ho deixi de ser, amb arguments i discursos reals. La victòria d’aquests partits comença amb el primer escó, i això ha d’acabar.

Amb aquestes eleccions, els grecs han escollit un partit on el seu lider, Samaràs, no agrada gaire, però els grecs el veuen més convincent que Alexis Tsipras, amb un discurs marcadament a agradar al qui veu Europa com el monstre que no deixa sortir de la crisis a Grècia. Sap que les condicions ja no són negociables, tret potser, dels terminis de devolució. Una campanya, que d'haver guanyat, no hagués pogut dur a la pràctica de les formes que prometia. Estarem doncs, a l’expectativa del nou govern grec, amb l’esperança que Grècia sigui la principal beneficiada de les eleccions d’ahir diumenge. Ara comença un termini de 3 dies per formar govern.
Els grecs no s'han decantat pel preferit per dirigir un país dèbil, sinó pel menys dolent.

Font dades: La Vanguardia (CAT), Le Figaro (FR) i Euroefe (EU)

Schengen; 27 anys després

Aquest va ser un acord que va marcar un abans i un després en la manera de viure dels europeus. L'acord es va signar el 14 de juny de 1985 a la localitat de Shengen, Luxemburg.

Però, què representa Schengen? En que ens beneficia? Aquest acord, va permetre als Estats originaris; Alemanya, França, Luxemburg, Països Baixos i Bèlgica, suprimir els controls fronterers i fer realitat el somni de la lliure circulació de persones, serveis i mercaderies, així com col·laboració en matèria policial i judicial entre Estats.

Anys més tard, el 1990, els mateixos Estats, van signar el Conveni d'aplicació de Schengen, fins aleshores un acord. Aquesta segona signatura, posava les bases aplicables. El tot comú; Acord i Conveni, van acabar formant el que avui anomenem "Acord de Schengen".

Qui era part d'aquest Acord? Originariament els 5 Estats ja citats; els de la BENELUX, Alemanya i França. Posteriorment s'hi van anar adherint, fins a finals de 1996, tots els Estats de la Unió Europea dels 15, tret de Regne Unit i Irlanda, i un tracte especial amb Dinamarca. Cal destacar que aquest és un Acord transversal, i per tant, accepta també aquells Estats que tot i no estar dins de la Unió, es troben geograficament a Europa. És l'exemple d' Islàndia, Noruega, Suïssa o Liechtenstein.

Els Estats adherits a la Unió Europea amb posterioritat, tret de Romania, Bulgària, Xipre, també s'hi van adherir.

Aquest ha estat un dels acords presos en l'ambit d'Europa que ha donat una noció de ciutadà europeu més gran. Un Acord que no es té gaire en compte. No es dóna, segurament, la transcendència que té, avui en dia, aquest Acord.

Aquesta setmana, el Parlament Europeu reunit en Sessió Plenària a Estrasburg, ha refusat la idea del Consell, presidit per Dinamarca, que establia que fos aquest, qui en últim terme decidís de forma unilateral quan deixar sense efecte Schengen. Aquesta idea, sense cap mena de dubte va destinada a treure competències al Parlament Europeu i, per tant deixar, al representant de la ciutadania europea en un segon terme.

L'euro parlamentari Carlos Coelho (PPE) i Renate Weber (ALDE-ADLE), van expressar, a principis de mes, la seva preocupació. Amb això, es va instar al Consell a donar explicacions a l'Euro Cambra i explicar les seves intencions.

Per la seva part, el diputat popular, ha manifestat en el seu informe, que s'hauria de donar majors competències a la Comissió Europea sobre l'Espai Shengen.

Però, què suposaria la mise en place de la idea del Consell?

• S'acabaria amb un dels acords, si no l'acord, més important pres a nivell Europeu. Un acord que atorga majors llibertats als ciutadans.

• Una aplicació arbitraria dels Estats en matèria fronterera. Cap mena de base jurídica sobre l'aplicació o no de controls fronterers.

• Deixar en segon pla el Parlament Europeu, màxim òrgan de representació ciutadana. Aquest passaria de ser un òrgan decisiu, a merament informatiu en matèria de Schengen.