Records txètniks a Sèrbia

Sèrbia té des de l'abril un nou govern.

Aquest està format per Tomislav Nikolić, del Partit Progressista Serbi, com a President, qui va guanyar les eleccions de l'abril a Boris Tadić (Partit Demòcrata).

Però qui és Nikolić? D'on ve? Polític serbi de 60 anys, va ser membre del partit Radical serbi, partit ultra que defensa la puresa ètnica de l'interior de les fronteres sèrbies, el no reconeixement de l'Estat de Kosovo, fins que l'any 2008, quan va fundar el PPS per diferències amb els seus dirigents. Fins la campanya electoral de 2012 es desconeixia la seva simpatia cara a la pertinença a la Unió Europea. Molt crític amb aquesta per l'exigència de reconèixer l'Estat independent de Kosovo.

Com deien els Estatuts del partit Radical, defensava la idea de "La Gran Sèrbia" igual que Radovan Karadžić (detingut l'any 2008). Això és neteja ètnica dels albanesos, kosovars i croats.

Cert és que durant la campanya electoral, com ja he dit, es va posicionar a favor de l'entrada de Sèrbia dins la Unió Europea, camí que porta al reconeixement sine qua non de Kosovo com a Estat. Durant el més de juny, va fer unes declaracions on negava el genocidi de Srebrenica, dut a terme per les tropes de Ratko Mladić l'any 1995 on va assassinar prop de 8.000 musulmans.

Durant el mes de juliol, el President Nikolić va nombrar a Ivica Dačić, ex portaveu del govern Milošević, Primer Ministre. Aquest va afirmar posteriorment que no permetrà la divisió del nord de Sèrbia, territori, on geograficament es troba Kosovo.

Estem, per tant, davant un govern que tot i afirmar canvis i progressos, recorda al passat fosc de la República de Sèrbia. Aquell Partit Radical unit amb els txètniks, moviment ultra monàrquic que defensaren la unitat de Sèrbia i la neteja ètnica, que va combatre contra tots aquells que no eren, segons ells, purs per viure a Sèrbia.

Un govern que fa qüestionar-se què pesarà més, si l'orgull serbi del no reconeixement a Kosovo o les ganes de formar part de la Unió Europea, que implicitament comporta el reconeixement de Kosovo.

Kosovo, capital Pristina

Kosovo és, avui dia, un dels Estats en procés d'adhesió a la Unió Europea. Compost per dues regions històriques, la que li dóna nom a l'Estat i Metohija, té la capital, Pristina, al nord-est, regió de Kosovo.

Aquest Estat dels Balcans, va declarar la seva independència l'any 1990, tot i que únicament els albanesos van reconèixer-li. Cal recordar que prop del 92% de ciutadans kosovars són d'ètnia albanesa, albano-kosovars.

Després de la guerra dels Balcans, l'any 1999, va passar a ser administrada per les Nacions Unides fins que l'any 2008, el seu Parlament en va declarar la independència. Aquesta va ser reconeguda per una bona part de la Comunitat Internacional, i dins la Unió Europea 22 dels 27 Estats membres el reconeixen com a tal.

Però, quins Estats no la reconeixen? A nivell internacional, Rússia, la República Popular de Xina o Sèrbia entre d'altres. A nivell Comunitari; Grècia, Xipre, Eslovàquia, Romania i l'Estat espanyol.

Jo em centraré en l'Estat espanyol que és el cas que conec. Aquest, un cop més nega la plena sobirania adquirida per Kosovo. El Consell de Seguretat de la ONU, avala la seva independència per la via de la legislació vigent. Si bé és cert que cap article contempla un nou Estat per la via de la segregació d'un d'existent, no la prohibeix i, per tant, la seva sobirania queda avalada pel forat normatiu relatiu a la fundació de nous estats per la via de la independència unilateral. Per tant, podem dir que iuris et de iure, Kosovo és un Estat.

Un cop més l'Estat espanyol juga al qui tot ho sap, i en nega la seva legalitat. Però, el problema pels espanyols és únicament d'interpretació de la normativa? La resposta és clara: NO. El motiu va molt més enllà de la juridicitat. Reconeixent Kosovo, es veuria obligada, de ben segur, a reconèixer, la independència de la Nació Catalana, impensable per ells, i que esperem que no sigui un somni etern.

L'Estat espanyol, lluny del que la societat pensa, no és un país capdavanter en la Unió Europea. I no ho és per fets com aquest, per posar per davant el seu propi egoisme estatal a l'interès aliè.

Un Estat més pendent del que fa Catalunya que de fer-ho bé ella mateixa. I el que està fent és equiparar-se a dictadures com la xinesa o la no oficial de Rússia. Al nivell d'aquests Estats és on actualment estan els espanyols. Deixant la marca "Espanya" per terra, tot i que els espanyols de sempre creuen que són el melic del món.

Tot i això, la Unió Europea, deixant al marge als Estats que no el reconeixen com a tal, ja ha començat el seu procés d'adhesió.

Es dóna una paradoxa molt gran. Sèrbia, també candidata a l'entrada a la Unió Europea, es veu obligada a reconèixer Kosovo com a Estat per ingressar-hi. Ells escolliran què els hi convé més. Si seguir oprimint al poble de Kosovo, o obrir-se al món i modernitzar-se reconeixent Kosovo i entrant a la UE. Si es dóna el cas, ens trobaríem davant una situació on l'Estat del qual s'ha separat Kosovo, Sèrbia, el reconeixeria i l'Estat espanyol no.

Estrasburg, la seu de la discordia

Actualment el Parlament Europeu es troba en dues ciutats, si donem per sentat que Luxemburg acull uniquement l'Administració i centre de traducció de documents del Parlament.

A cavall entre Brussel·les i Estrasburg, el gruix de la feina parlamentaria es concentra a la capital belga, mentre que es reserva una setmana mensual per la sessió plenària a la capital de l'Alsàcia. Però, qui sentit té realment tenir la seu del Parlament, segons els Tractats, a Estrasburg? Aquesta està concedida com a la ciutat de la reconciliació. Estrasburg és ciutat fronterera amb la veïna Alemanya, mitjançant la ciutat de Kehl, en el Land de Baden-Wurtemberg, i va ser durant molts anys ciutat disputada entre França i Alemanya. Avui dia dos dels Estats més potents de la Unió Europea.

Per tant tenir la seu del Parlament Europeu a Estrasburg representa la reconciliació entre França i Alemanya, la reconciliació de dues de les potències europees.

Però, realment surt a compte tenir la seu del Parlament a la ciutat de la reconciliació? Si mirem més enllà del romanticisme i aparto el meu cap com a veí que vaig ser d'Estrasburg, ens adonarem que això suposa una mitja de 150 milions d'euros en el budget anual del Parlament Europeu.

La petita ciutat de poc més de 400.000 habitants de França està mal comunicada. Només té l'aeroport d'Entzheim, petit, i amb la majoria de vols regionals, si bé és cert que la Gare Centrale li dóna accés mitjançant el tren, arribar-hi no deixa de ser complicat. 

Apart de suposar 150 milions d'euros anuals i la mala comunicació, vol dir que un cop al mes els europarlamentaris i el seu equip han d'agafar els documents necessaris per a la sessió plenària i fer-los portar cap a França. Li podem sumar també els hotels que es veuen obligats a agafar a Estrasburg, parlamentaris i assistents.

Però com es pot canviar i fer que la seu del Parlament es traslladi a Brussel·les junt amb la majoria d'Institucions Comunitàries? L'única via és la modificació dels Tractats, els quals requereixen l'unanimitat dels 27, i cap President de la República Francesa vol quedar com el qui va eliminar la seu d'Estrasburg. França adopta una posició egoista, i mira pels seus propis interessos, un negoci que no volen deixar de tenir. Haurien de pensar en Europa i deixar l'interès nacional per altres ocasions, més quan el Parlament ha aprovat en repetides ocasions la supressió de la seu d'Estrasburg.

La desintegració espanyola

L'Estat espanyol presumeix de ser clarament integrador dins la Unió Europea, però això és la gran mentida.

La setmana passada vaig estar a Brussel·les, i vaig tenir la gran oportunitat de conèixer de primera mà el que aquí se'ns vol amagar des dels mitjans de comunicació. El que és l'Estat espanyol a la Unió Europea.

Per posar un exemple clar faré referència a la Patent Única Europea que aquesta setmana es votarà en Sessió plenària a Estrasburg. Aquesta patent tracta d'unificar les oficines dels 27, amb seu a Paris, i posar totes les facilitats possibles per l'augment de registres, estar directament registrada a Europa. Amb això s'aconsegueix integrar a la Unió el que ara era competència de cada Estat. Això volia dir que en un altre EEMM es podia patentar la teva aplicació industrial. Ara això no passaria, i dic passaria perquè si l'Estat espanyol no hi vota a favor, serà l'únic soci que tindrà una patent encara estatal, mentre els altres 26 ja estan en un altre món, un món real.
Per tal de reduir costos, la Unió ha proposat que l'Oficina europea d'Harmonització del Mercat Interior, amb seu a Alacant (València), redueixi les llengües oficials a 3; alemany, anglès i francès. La delegació espanyola que hi vota en contra, al·lega la discriminació lingüística que patiria el castellà. Crec recordar que el català, 7ª llengua en milions de parlants a Europa, està vetada al parlament Europeu pel "NO" rotund de PP-PSOE.

Però el motiu pel qual es retallen dues llengües a la OACI no és més que econòmic. Un motiu que sembla que els espanyols no entenen. No veuen que la llengua del futur no és l'espanyol.

Sembla mentida com els interessos europeus, els interessos de 500 milions de ciutadans, no són res davant el castellà.

No entenc la manera de fer del PPSOE, una manera de desintegrar-se d'Europa.

Aquesta setmana presenciarem l'inici de l'Europa de les dues velocitats; la dels 26 a anys llum i la de l'Estat espanyol que, un cop més, es desmarca de la realitat per fer la seva. No puc deixar passar recordar que junt amb Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania són els 5 únics que no reconeixen Kosovo com a Estat de ple Dret.

Un cop més a la cua de la Unió, a la cua de la realitat i en un món paral·lel format per les dues forces polítiques que només es miren entre ells; PSOE i PP