Europees euroescèptiques

Al maig de 2014, hi haurà eleccions al Parlament Europeu, les quals es preveuen amb un clar augment de l'euroesceptiscisme, donat el mal moment pel qual travessa la UE en general, i els Estats Membre en particular, tan abonats en estatalitzar les victòries, i europeïtzar les derrotes.

Aquest espai de dubtes, l'aprofita el conjunt de partits anti Unió Europea, o euroescèptics, els quals troben el seu únic discurs al voltant d'argumentar, d'una manera més o menys primària i simplista, al voltant del que no ens aporta la Unió Europea, molts cops lligada de mans i peus per la no delegació competencial que en fan els 28 Estats Membre, i altres, tergiversant per fer de les grans victòries comunitàries, el causant de tots els problemes. També li atribuièxen les males praxis estatals del dia a dia (europeïtzar les derrotes).

Uns partits que troben el seu aliment en els buits comunitaris, massa sovint conseqüència del poc caire europeista que tenen els Estats europeus, i de la poca tendència, d'alguns, a arribar a acords que satisfacin al conjunt dels europeus (al voltant dels 500 milions de ciutadans).

Una escenificació d'aquest augment euroescèptic l'hem vist avui a La Haia, on Marine Le Pen (Front National-França) i Geert Wilders (Partij voor de Vrijheid-Holanda), han signat un acord pel qual, un cop es constitueixi el Parlament Europeu per la legislatura 2014-2019, tractaran de formar un Grup Parlamentari propi, això és, sumar un mínim de 25 MEP de 7 Estats. 

Però, qui són aquests dos líders polítics? Marine Le Pen és filla de Jean-Marie Le Pen i actual eurodiputada des de 2004 (No Inscrits). Si bé és cert que cara a   la societat ha intentat suavitzar el discurs del Front Nacional de caire xenòfob radical i euroescèptic, el seu argumentari polític per les presidencials franceses de 2012, no va ser gaire diferent al que es presentava amb el seu predecessor, Jean-Marie Le Pen, amb un discurs marcadament anti immigració, i autàrquic. Cal destacar, que les enquestes la donen com a vencedora per les europees de 2014.

Per altra banda, el lider neerlandès Geert Wilders, és actualment diputat al Parlament Holandès, tenint 24/150 escons, i sent la tercera força estatal. També té un discurs marcadament xenòfob, i l'any passat va obrir un portal web perquè els ciutadans holandesos expressessin les seves queixes contra els romanesos, hongaresos i polacs que, com deia ell, "els molestessin". Es va oposar públicament i de manera aferrissada, a l'entrada de Bulgària i Romania a l'espai Schengen. Un ideari polític, que gira en torn a derrotar "el monstre que suposa Brussel·les en les nostres vides diàries"

Uns euroescèptics, que hauran de buscar aliats entre Grups com el dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR-56 MEP) o els Europeus de la Llibertat i la Democràcia (ECR-33 MEP), també amb un discurs anti Unió Europea. Dins d'aquest segons, es troben els Independents del Regne Unit, l'UKIP, liderats per en Nigel Farage, i el qual ha anunciat que els britànics aniran pel seu costat.

Un euroescepticisme, que mostra una incoherència en el seu discurs, que pivota sobre el retorn de competències des de la Unió Europea als Estats, i una cessió mínima, per no dir nul·la (i eliminació de la UE) cap a Brussel·les. Reneguen de la Unió Europea, però el que no fan és renegar dels fons que aquesta els proporciona, del sou que cobren del budget comunitari, o dels beneficis que tenim gràcies al mercat comú, un d'ells utilitzat per la Diputada del Front National, com és el de treballar a Brussel·les, sense necessitat de tenir un visat. Beneficiaria directa de la lliure circulació dels treballadors.

L'augment d'aquests partits és evident, i veurem com actuen amb més representació. Partits que voten arbitrariament les polítiques impulsades des de Brussel·les, ja siguin d'una ideologia o d'una altra, sense més finalitat que perjudicar els interessos de tots (on també es troben inclosos ells mateixos), i amb un discurs que no va més enllà de l'odi cap a les polítiques impulsades per la Unió Europea, odi racial cap al diferent, i un retorn a l'Europa on cada Estat feia per sí mateix.

En defensa dels Drets Humans: Doctrina Parot NO!

Ahir l'Alt Tribunal, va emetre una sentència exemplar en defensa dels Drets Humans.

Per entendre el que ahir va dictaminar aquest, hem saber què hi diu en aquesta sentència. Perquè no parla ni de rebaixes de penes, ni de la legislació actual, sino del compliment estricte de les penes.

Per posar-nos en context, explicar que la etarra Inés del Rio, va cometre els 24 assassinats durant el període de vigència del Codi Penal de 1973, per tant, totes les penes, s'han de computar segons l'articulat d'aquest, i no de la reforma de 1995, en la que encara durava la seva condemna, una condemna de més de 3.500 anys de presó, amb una durada efectiva de no més de 30, gràcies a la legalitat vigent l'any 1987, quan aquesta va ser jutjada i condemnada.

Amb aquestes xifres, i tenint en compte les reduccions legals de la pena efectiva, en el Codi de 1973 hi havia la possibilitat de reduir la pena treballant o estudiant a la presó (1 dia de reducció per cada 2 treballats/estudiats), l'any 2008 ja havia de sortir en llibertat.

Però per què no hi va sortir? Els Jutges i Magistrats de l'Audiència, van sentenciar que a la membre d'ETA, així com a prop de 180 presos més, se'ls hi havia de reduir la pena, en tot cas, sobre el comput global total de la condemna (com diu el Codi de 1995), i no sobre la pena efectiva (com ho dictaminava el Codi de 1973). Això és la Doctrina Parot. El compliment íntegre de la pena imposada, sense tenir en compte la legalitat vigent aleshores. Una Doctrina que no té base jurídica, ja que aplica la retroactivitat encara que perjudicant el reu. Aquest és un principi totalment contrari a Dret.

El que diu la sentència del TEDH, és que a la senyora Inés del Rio, se li estaven aplicant uns principis totalment il·legals, que violen els principis de la Convenció dels Drets Humans, concretament en els seus articles 5.1 i 7.

Què diuen aquests articles? En el primer, el nº5.1, ens parla de la llibertat i la seguretat. Des de l'any 2008, la condemnada a 30 anys de presó efectius, estava retinguda d'una manera il·legal, sense fonament, i únicament amb la finalitat de castigar els seus crims de manera venjativa. Algo fora del Dret, ja que les lleis han de servir per reinserir a la societat, no per venjar-se de ningú. La seguretat jurídica, en el sentit que no era previsible aquesta aplicació arbitraria que fa la Doctrina Parot, menys en el moment de la comissió dels assassinats.

Pel que fa a l'article 7, ens parla del principi bàsic "nulla poena sine lege", això és, que no es pot condemnar a ningú per allò que en el moment de la comissió dels delicte no estava previst. I per tant, la condemnada havia de beneficiar-se del Codi Penal de 1973, per injust que fos, encara que durant la seva condemna el comput de la rebaixa de la pena es canviés, gràcies a la reforma de 1995.

La Sentència del TEDH, no valora la duració de les penes, ni les de 1973, d'un màxim de 30, ni les del vigent Codi Penal, d'un límit de 40 anys. Posa de manifest que durant la vigència de la Doctrina Parot, s'estava actuant d'una manera totalment arbitraria, contraria al Dret, i el que és més important, contraria als principis fonamentals dels Drets Humans.

No es pot dir actuar en defensa dels Drets Humans (violats a les víctimes), violant-los un mateix (privant de llibertat un cop ja s'ha complert la condemna i creant lleis a mida). Això és aplicar la llei del Talió, o el que és el mateix "l'ull per ull, i dent per dent". No podem caure en l'error de barrejar sentiments i emocions, amb el Dret, com està fent el govern del espanyol, i gran part de la societat. Perquè no es pot manipular el dolor de les víctimes, dient que aquesta sentència avala els presos d'ETA, ni dir que és un triomf de al banda terrorista. No es pot caure en populisme i demagògies.

El que s'ha fet amb aquesta sentència és una clara defensa dels Drets Humans, on no guanyen assassins ni violadors, el que hi guanya és l'Estat de dret, la legalitat i la seguretat jurídica. La justícia com a garant del dia a dia dels ciutadans.

Una sentència, al meu entendre, impecable, no parla de legislació interna com seria posar en dubte els Codis de 1973 o 1995, sinó que es limita a garantir els drets humans, universals a tothom, i que crearà precedents pels altres condemnats per la Doctrina Parot.

Un altre debat, que malauradament s'està intentant barrejar, és la duració de les penes per certs delictes. Però és un tema molt diferent, del que no parlaré, ja que la sentència no ho fa.

Aliança per les eleccions europees

Una llista única cara les eleccions europees del proper més de maig, pot ser una gran oportunitat que els catalans tenim per tal de mostrar a la UE, i a d'altres actors internacionals, que el nostre projecte és transversal, no n'enten de colors ni d'ideologies, és un projecte de país, i no de partit. Si bé és cert que el lideratge del Govern ens serveix per marcar les pautes, és un projecte de baix cap a dalt, que neix en la societat.

Catalunya ha estat, i és, encara avui dia, un país amb tradició europeista, un país que creu en el projecte de la Unió Europea que va començar l'any 1950 amb la Declaració Schuman. Perquè els catalans volem tenir veu a la cambra legislativa comunitària, i no estar sotmesos als interessos partidistes de PP i PSOE que, per cert, es reparteixen més del 85% dels escons en joc (46/54). Catalunya, amb una població de 7 milions i mig d'habitants, té una representació de 7 Diputats, molt per sota de la que obtindríem si fóssim un Estat independent on, amb aquesta població, tindríem entre 18 i 19 Diputats. Bulgària, amb 7 milions i escaig en té 18, mentre que Àustria, amb 8 milions 200.000 habitants, n'aporta 19. Contrarrestar la negativa que els Diputats espanyols li donen al projecte Duff, amb l'esmena catalana de divisió dels Estats superiors a 20 milions en circumscripcions regionals, és també un objectiu. No oblidar que Catalunya és el país de la UE, on més costa treure un diputat.

Les forces polítiques espanyoles majoritàries al Parlament Europeu, no creuen en Europa i en els seus projectes. Dos exemples són el refús a la patent única europea, projecte negociat durant més de 20 anys, i que afecta als emprenedors catalans, o el Corredor del Mediterrani, reconegut per Europa com una infraestructura prioritària, però que segueix comptant amb el vot negatiu dels Diputats espanyols.

Una llista dels partits que defensem el Dret a decidir, donaria també, força a una Catalunya plenament europeista i, junt amb una alta participació, i una clara victòria, ens permetria obtenir una representació més justa al Parlament Europeu.

El missatge per Europa ha de ser en clau europea, no entès com una primera volta de la consulta, tot i que apuntalaria l'amplia majoria, o una repesca del 25 de novembre, sinó un missatge d'una Catalunya que creu i vol treballar per aquest gran projecte comunitari.

Partits com Convergència Democràtica de Catalunya o la Joventut Nacionalista de Catalunya, ja s'hi han posicionat a favor. No podem deixar perdre aquesta oportunitat per ensenyar a Europa i al món, que Catalunya camina cap a un nou paradigma. Un nou escenari on el que compte és Catalunya i Europa.

Dobro došla Hrvatska!

Avui, la República de Croàcia, es converteix en el 28è Estat que entra a formar part de la Unió Europea.

Una ampliació que pot fer estrènyer lligams entre la UE i els Balcans, amb Estats com Macedònia, Kosovo o Sèrbia, i impulsar unes reformes necessàries per tal d'acabar de ser membres oficials i una posterior adhesió. Kosovo, però, té la dificultat afegida del veto d'alguns Estats com Espanya.

L'adhesió de Croàcia, va despertar molts entusiasmes en un Estat que, feia relativament poc, acabava de superar una guerra, provocada pels serbis com a oposició a la proclamació d'independència dels croats respecte de Iugoslàvia.

Tot i un primer entusiasme, 9 anys han passat des del dia que es va fer la sol•licitud al Consell Europeu, i 6 anys de negociacions, amb les congelacions de la seva adhesió quan es negociava el Tractat de Lisboa, sumat a l'actual moment de debilitat de la mateixa UE, ha fet que alguns sectors de la societat es qüestionin la conveniència d'entrar-hi a formar part. El sentiment croat, però, segueix sent d'alegria per l'entrada a la Unió.
Oportunitats pel comerç, per la industria, o pels propis treballadors, és una clara victoria per a ells, i pel conjunt de la Unió Europea. Unes oportunitats que, sense la pertinença a la UE, no serien possibles.
Són el segon Estat que va pertànyer a Iugoslàvia, que entra a la Unió Europea, després que Eslovènia ho fes al 2004.

Però, més enllà de les guerres i les oportunitats, qui són els croats?
Croàcia, com ja he dit, es va independitzar de l'antiga Iugoslàvia l'any 1991, va ser una de les primeres repúbliques iugoslaves en fer-ho. Però, per aconseguir-ho, va haver de patir una guerra contra els serbis, opositors de qualsevol moviment de llibertat.
Actualment Croàcia, amb capital a Zagreb, té una població d'aproximadament 4 milions i mig d'habitants, repartits en els 20 comptats amb els que es divideix la República democràtica de Croàcia.
Governats per n' Ivo Josipović, membre clau en la transició cap a la democràcia post Iugoslàvia, i membre del partit Social Demòcrata Croat, l'SDP. El Primer Ministre és en Zoran Milanović.
Els croats, compten amb 12 diputats al Parlament Europeu, 6 pel PPE, i els altres 6 pels S&D, els quals, van ser escollits el mes d'abril d'aquest mateix 2013, en unes eleccions amb poc més d'un 20% de participació. La delegació croata a la UE, porta prop d'un any fent un seguiment exhaustiu del dia a dia de les Institucions comunitaries, on han tingut, com la resta d'Estats membres, l'oportunitat de debatre i dir la seva, amb un únic límit, l'impossibilitat de votar fins avui.
Amb la seva adhesió, s'amplia també el nombre de llengües oficials, passant a 24, amb la distició HR.
Però l'entrada de la república de la costa adriàtica, vol dir, també, seguir treballant per formar part de l'espai Schengen i, a més ganes encara, d'adquirir l'euro com moneda.
Dobro došla Hrvatska!

1. 
   

Europa integra, no divideix

Des del passat 11 de setembre, s'han intensificat els atacs sobre la viabilitat d'una Catalunya independent així com de la continuïtat d'aquesta en la Unió Europea.

La veritat és que ens trobem davant una situació del tot desconeguda que, com ja vaig explicar en una de les meves anteriors publicacions, amb base a legislació comunitària (Tractat de la Unió Europea), podem parlar d'una continuïtat a la Unió Europea després de ratificar tots els Tractats signats com a Estat espanyol.

Però, podem trobar-nos fora de la Unió Europea un cop assolim un Estat plenament sobirà? La resposta és que si, tot i que en dubto la no continuïtat per una reflexió molt simple. Imaginin que a Flandes, amb capital a Brussel·les, triomfa el moviment independentista, i aconsegueixen crear un Estat. Qui podria assegurar que Flandes, i per tant Brussel·les, capital de les Institucions Europees, quedaria fora de la pròpia UE? No seria contradictori tenir totes les Institucions fora d'allò que representen?

Però si algú segueix tenint dubtes o encara vol explotar l'argument d'una sortida automàtica de la UE, destacar que la varonessa Catherine Ashton, Alta Representant de la UE en Assumptes Exteriors i Política de Seguretat, està tenint contactes amb els Governs de Sèrbia i Kosovo per tal que els primers reconeguin Kosovo com a Estat plenament sobirà.

D'aquesta manera, es vol assegurar que Sèrbia continuï les negociacions per tal d'entrar a la UE (recordem que una de les condicions sine qua non per l'adhesió, va ser que reconeguessin Kosovo com a Estat plenament sobirà).

Per altra banda, s'assegura que Kossovo, que ha iniciat negociacions per entrar a la UE, ho pugui fer. Encara quedaria, però, salvar l'escull dels 5 que no en reconèixen la sobirania: Eslovàquia, Romania, Grècia, Xipre i Espanya.

Com a conclusió m'agradaria destacar les ganes de la UE d'integrar i no dividir, de treballar per anar tots amb un clar objectiu i no deixar a cap Estat que vulgui entrar a formar part de la UE, quedi fora d'aquesta.

Penso que seria absurd deixar sortir Catalunya de la UE, retirar els drets adquirits l'any 1992, per després tornar a negociar-ne una adhesió llarga i feixuga.

Tot i això, és evident que hauríem de negociar unes noves condicions, com el Comissari que ens representaria a la UE, o el nombre de diputats a tenir dins el Parlament entre tantes altres coses. Estaríem, sens dubte, en un procés de renegociació, però mai fora la UE.