Sotmesos a canvis

Aquest passat dimarts als Estats Units, en Donald Trump, contra tot pronòstic es va imposar a la candidata Demòcrata, Hillary Clinton, que únicament va aconseguir 232 delegats pels 306 del republicà. Però, la pregunta que cal fer-nos és si aquesta victòria va ser realment contra tot pronòstic, o simplement era no volguda.

Mirem algunes fites prou significatives que, en els darrers 2 anys han tingut lloc al món:

Maig 2014.- La ultra dreta euroescèptica s'imposa a les eleccions europees de França, a través del Front Nacional liderat per la Marine Le Pen, així com al Regne Unit a través de l'UKIP d'en Nigel Farage. 

Juliol 2015.- El govern d'Alexis Tsipras sotmet a referèndum les condicions de rescat de la TROIKA. Guanya el NO amb claredat i s'interpreta com un no a aquesta Europa, tot i que un sí a la UE. Prova d'això és que no han qüestionat, en cap moment, la seva pertinença al club.

Maig 2016.- El partit xenòfob de l'FPÖ es queda a les portes de la victòria a les eleccions governamentals austríaques. Totes les previsions feien témer el pitjor.

Juny 2016.- El Regne Unit decideix, a través d'un referèndum, sortir de la Unió Europea. Els sondejos es tornen a equivocar i el leave s'imposa al remain.

Juliol 2016.- El GOP celebra la seva convenció a Cleveland, Ohio i el ticket Trump-Pence és l'aposta del partit per les eleccions del mes de novembre.

Octubre 2016.- Colòmbia diu NO a l'acord de pau que el govern del liberal Juan Manuel Santos ha signat amb les FARC. 

Veiem, per tant, com en els 6 moments citats, els resultats obtinguts no han estat els esperats, però, qui espera quins resultats? (Penso que aquí està l'abisme). Un abisme que separa la visió des de dins de la vella política (quan parlo de dins parlo del món de la vella política, no té perquè ser professional), i dels que no estan 24/7, per entendre'ns, pensant en política.

Tinc la sensació, cada vegada més, que la ciutadania veu la política (de tota la vida) en general, i les seves institucions i polítics (també els de tota la vida) en particular, com a font de molts problemes, no pas com una solució...el preestablert, l'oficialisme, s'ha tornat, per defecte, el dolent.

Les sensacions de les persones són totalment subjectives, i per molt que podem pensar que els (vells) polítics donen respostes, és evident que no de la manera que la ciutadania les espera, només cal veure els resultats... Cal preguntar-nos si la societat se sent partícip del dia a dia dels seus països, del que passa en cada moment...perquè els resultats ens mostren que estan totalment desconnectats de tot això. I no pas per voluntat pròpia, sinó perquè els que fan vella política i els qui se'n beneficien (per establir dos escenaris ben diferenciats), cada vegada estan més allunyats.

I aquesta llunyania és en el llenguatge i és en les formes, m'explico: el llenguatge tècnic dels professionals de la vella política està molt lluny de la ciutadania que, al contrari del que es pugui pensar, cada vegada està més i més polititzada, tot i que no de la manera que als primers els hi agradaria. La ciutadania no vol vella política, sinó nova i bona política. Les formes en que es presenten també crea sensació d'estar en diferents mons, de no compartir més que l'aire que respirem, i poca cosa més. Diu en Carles Monguilod, advocat gironí, que el que ens separa de les persones no és la llengua, sinó el llenguatge. Evitem, doncs una major separació.

I, perquè dic que la societat cada vegada està més polititzada, però no de la manera que als professionals de la vella política els hi agradaria? Moviments ens han demostrat que la gent vol canvis, vol una societat millor i consideren que aquesta no la poden fer els que han contribuït d'una o altra manera, a fer una societat que ha anat perdent drets...no és compatible...els de sempre han de deixar pas a la nova política.

La gent vol sentir-se escoltada, que no els hi diguin que el que pensen és un error, perquè aleshores l'únic que s'aconsegueix és anar a buscar el qui ofereix la solució (encertada o no, però una solució als problemes concrets). 

La nova política no és, només, fer primàries, saltar-se disciplines de vot, o anar amb texans, sinó que la nova política és escoltar els problemes de la societat, no donar respostes que són tan complicades d'entendre (per la forma no pel contingut) que avorreixen, no defensar els interessos d'uns pocs, i sobretot, són cares noves i ser crític (en sentit positiu i en sentit negatiu) amb les coses, no tenir adhesions a cegues amb polítiques indefensables.

Haver estat tota una vida dedicada a la política professional ja no és cap garantia d'èxit com a tal. La societat valora molt més una persona propera i empàtica, que una persona amb anys d'experiència...les eleccions americanes n'han estat un clar exemple.

La política que arriba a la ciutadania és la que permet sentir-se identificat, transformar les inquietuds que es tenen en força de canvi...i clarament el preestablert, tot i que pugui semblar el millor, sovint inspira desconfiança i neguit...la gent no vol el de sempre, sinó que busca persones disposades a canviar el món.

No confonguem els populismes amb la nova manera de fer política. Tot i que és cert que el populisme ha entès com és la nova manera de fer política.

La societat cada vegada es creu menys els discursos preestablerts i es fa més preguntes sobre els mecanismes i funcionaments del dia a dia. La gent no vol que els esforços de millora siguin per les grans empreses i els interessos particulars, sinó per millorar la societat de manera real. A la gent ja no se la convenç només amb paraules i promeses, sinó amb fets.